«¿Quieres que te dé una fórmula para tener éxito? La verdad es que es muy simple: duplica tu porcentaje de fracasos.»
Thomas J. WATSON, fundador de IBM
DE SANTS A L’ESTANY, O UNA REMULLADA ALS ORÍGENS.
Per Joan Fort i Olivella estiu de 1.985.
En Miquel va nèixer a Girona, a primers dels anys seixanta.
La seva mare era mestre d’escola, i l’avi matern hortalà.
Els primers passos els féu a Esponellà, entre l’esglèsia i el riu
beneïts en altres temps per benemèrits ermitans
abans que la gent de la plana no el vulguessin fer rendir massa.
I el pare, topògraf, vingut de l’Extremadura Lleonesa a Girona
a guanyar-se les garrofes amb la vista, tiralínies i
doncs calia aplanar camins perquè els avions puguessin aterrar.
Ell, i els sis germans que seguiren, han parlat des de petitsel català amb la mare, i amb el pare la llengua de l’imperi.
Però escriure en català, encara li costa,
doncs no s’inicià en tan saludable pràctica fins ben entrat a la Universitat.
Ben aviat ja dirigia la tropa en les mogudes estiuenques,i ensenyava a ser bons nens als germans que l’escoltaven.
Cap als 15 anys fa una alarmant estirada
– deurien ser les botes de muntanya de muntanya,
que es calçava ja llavors molt sovint i l’estiraven amb força-.
A Madrid, uns no l’entenen i els altres no el deixen volar.En tren, amb cotxe o amb bicicleta, i desprès cames ajudeume!,
es corre tota la Sierra, proba Gredos, la Pedriza i Galayos,
I avisa que s’en va als Alps.
Pel mal temps no puja al Mont Blanc,
però hi torna cada estiu, torsimany de les geleres.
El glaç que es fon. La font que és glaç. – Miquel, que fas?
– Vull veure si al Marroc tambè n’hi ha de pous de glaç.
– Doncs jo voldria veure si els Tucs allà són Tags.
Així dialogàvem un captard, en trobar-nos sota una columna
del temple romà de la Ciutat Comtal,
la seu de l’excursionisme català des de fa cent anys.
Biguinusin, Akiud n-bu Imgaz, Marràqueix, Zagora.
El desert allà a tocar, sense acabar d’arribar-hi.
Uns dromedaris a la tornada, per la inmensitat del pla.
Per fi Ketama: olor d’herbetes que mai li han fet el pes
(tanmateix, és un home urbà!).
El vi ja és una altre cosa, i més si és d’Andalusia.
Però cal ser refinat i agençar-se un bon convinat
cartes amunt, cartes avall. Trucades breus o bé molt llargues.
Va a peu a la facultat, i en tren a Girona a buscar el cotxe.
Al Pedra i a Amitges, al Garraf i a Riglos
s’enfila i despenya, s’adorm i es desperta:
potser s’haurà fos la pared del Triglav. ¿I si la intentéssim?
– Saps, tornant de la Tour Ronde en Josep ha vist un estany
que li ha agradat tant o més que el de Banyoles.
Pel 15 d’agost, a les set ja és fosc.
– Ahir vaig passar el dia per allà a l’estany.
El diumenge que vé vaig allà a Lloret, que en Robert ja deu estar tip
dels hostes torrats pel sol, i algun cap de setmana també vindré a St. Miquel.
Vejam quan fem una garrotxada.
– Hom diu que les aigües de l’estany provenen del Llierca,
de quan es fon per aquelles garrotxes, de Sadernes en amunt.
Però hi ha altres rius que tambè juguen a cuit i amagar:
com el Fluvià per allà a En Bas, com el Ter abans de Roda,
i com el Segre poc desprès de tocar l’orgue, com deia el meu avi
que «sentia» l’aigua i «controlava» els Bullidors.
I tanmateix, l’estany no es buida,
nomès s’embrut o es contamina. Abans que no l’emmetzini
la pluja radioactiva i de testar el Gran-Erg
prop del tròpic de Càncer, en Miquel s’ha volgut banyar,
en les aigües clares de l’Estany de Banyoles,
de l’Estany d’en Josep, de l’estany de tothom.
© Joan Fort i Olivella. Año 2.000.
Muy buena biografía, la andaba buscando.
Un saludo