Cada matí em parlava una tucai em desvetllava amb el seu respir.
Jo no la veia, ni alçada la boira
d’aquesta vall garrotxina a desdir.
El seu parlar era altívol i dur,
però clar de perfils, tot i no entendre’l,
i amb deixos antics en el seu gran fur.
Tot i venir de lluny, jo la sentia,
però no puc plasmar el que em transmetia
ni explicar-ho prou bé i dignament.
Em deia els cims tan bé i sense dubtar
que no m’ho creia, com ens sol passar,
fins que no hi pujava pausadament.
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.
