Estanys gelats al mes d’octubre,estanys gelats, gelats tot l’any:
el sol no gosa acaronar-vos,
i si ho fa, és un instant.
Teniu la pell en extrem dura
-la llum és pols en vostres mans-,
davalla neu de les altures
per al blanqueig del vostre cap,
us tiren pedres sense cura,
mes resistiu com un tità,
vol abeurar-se el vent que passa,
però de tots seguiu el pas,
quan cada nit baixa la lluna
mofeu el bes gelant l’esguard.
En vostre rostre el temps no passa:
hivern i estiu, tot és igual.
-¿Quin secret guardeu entre línies,
quin secret que serveu tan gran,
que ningú el veu, sia qui sia,
estanys gelats, gelats tot l’any!
-¿és un fill de la mare terra
que mai ningú no ha estimat,
que a mercè de les tempestes
ja de petit el va deixar?
-¿És un tresor que ningú mira,
de qui ningú s’ha recordat.
Sols té gravada aquesta rima
d’un noble cor que l’ha albirat.
© Joan Fort i Olivella
25 de novembre del 1975
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.