Al captard l’estany pentinavetetgívola crisàlide,
s’enrogeix la cara pàl·lida
de la lluna que s’inclina.
El gel, envejós, tremola,
esperant l’escalf del llavi,
no l’ofèn el greuge savi
del braç que se li estintola.
I rellüen els cristalls …
I la llum que jau balba
s’encén en foc d’encenalls.
I blanquegen les muntanyes …
I és la nit esperit d’alba
furgant dormides entranyes.
© Joan Fort i Olivella
25 de novembre del 1980
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.