Molts anys per Setmana Santaera impossible fer cap cim,
i fins difícil arribar a un refugi.
En aquest cas, el refugi foren
les bordes de Rebuira, a la Vall Ferrera,
in indret inoblidable,
i més si tot és voltat de neu …
REFUGI ENMIG DE LA NEU
En glops de neu el cel es fon,
que no engoleix la terra dura,
als arbres nus posa una untura,
del fosc camí prepara el son.
Tinc fix l’esguard en la natura
devers un clar del bosc pregon,
consiro un ràfec i un escon
on covajar rostre i figura.
Boca closa, peus remullats,
regat el front de suor freda,
es gira i veu, en la fageda,
aigua, fum, parets i teulats,
sincer oferiment d’estança.
La lluna que fa el ple s’atansa.
© Joan Fort i Olivella
30 d’abril del 1979
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.