L’àliga vola pel cim de La Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals,
ales esteses qui sap si amb rancúnia.Porta la boira per a Tres Sorores
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tothora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro d’amores.El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intrincats
veredictes, talla la marxa d’afèrrims adictes
al règim petri dels pics més bandarres.El Sol escalfa allò que el vent no toca
– que ja és ben poc aquí dalt on fem vida -,
queda ben clar que aquí ens posem a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.Joan FORT i OLIVELLA, 1983.
Etiqueta: cim
Crònica en vers d’un «tres mil» no assolit
L’àliga vola pel cim de la Múnia,reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.
Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.
El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intrincats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims adictes
al règim petri dels pics més bandarres.
El sol escalfa allò que el vent no toca
-que ja és ben poc aquí dalt on fem vida-.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.
16 d’octubre del 1983
© Joan Fort i Olivella
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.
Refugi enmig la neu
Molts anys per Setmana Santaera impossible fer cap cim,
i fins difícil arribar a un refugi.
En aquest cas, el refugi foren
les bordes de Rebuira, a la Vall Ferrera,
in indret inoblidable,
i més si tot és voltat de neu …
REFUGI ENMIG DE LA NEU
En glops de neu el cel es fon,
que no engoleix la terra dura,
als arbres nus posa una untura,
del fosc camí prepara el son.
Tinc fix l’esguard en la natura
devers un clar del bosc pregon,
consiro un ràfec i un escon
on covajar rostre i figura.
Boca closa, peus remullats,
regat el front de suor freda,
es gira i veu, en la fageda,
aigua, fum, parets i teulats,
sincer oferiment d’estança.
La lluna que fa el ple s’atansa.
© Joan Fort i Olivella
30 d’abril del 1979
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.