Un camino de vértigo sobre el mar

Los sábados, normalmente, nos solemos reunir con mis hermanos en casa de mi madre para comer. Uno de estos sábados llego tarde. Tarde porque llegar a comer minutos después de las dos significa casi quedarse sin aperitivo. Yo llegaba de escalar la vía de la cala del Molí en St. Feliu de Guíxols con un aspecto horroroso. Motivo por el cual tuve que explicar lo que había hecho. No me suele gustar decir donde he estado ni el itinerario que he seguido porque hago montaña sin ánimo de fanfarronear de mis proezas con nadie. Lo único que me gusta es dar a conocer mis experiencias a quien le pueda servir para organizarse sus propios planes y excursiones. La cuestión es que se supo que había hecho esta vía ferratta. Muy bonita como podreis ver en las fotos. Al cabo de unas pocas semanas en otra comida familiar de los sábados me comunicaron una triste notícia. Había salido en el periódico de Girona «El Punt» que en esta vía de escalada había muerto un escalador al despeñarse acantilado abajo. Me guardo mi crítica visceral hacia los medios de información que sólo les gusta hablar de montañeros o escaladores muertos y no hablan nunca de montaña. Yo lo que quiero es dedicar esta crónica a este montañero o montañera anónima para mí muerta en esta vía y recomendar a todos los que la vayan a realizar que extremen las medidas de precaución habituales en este tipo de itinerarios.
Hice el itinerario solo. Es decir, sin ir con un grupo de amigos pero me encontré una vez allí más acompañado que nunca. A juzgar por el «overbooking» que había hay que criticar ahora a los organismos oficiales por no crear más itinerarios de este estilo en nuestra bella Costa Brava. Es muy penoso tener un único itinerario a día de hoy y un increíble número de aficionados de esta modalidad deportiva. Combinación que hace esta evidente masificación. A juzgar por la gente debería haber ya unos diez o doce itinerarios más disponibles con el objeto de que la gente se repartiera más y no vernos todos apelotonados en el mismo y único itinerario.

Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí

Para llegar al inicio del itinerario hay que ir al pueblo de Sant Feliu de Guíxols que está situado en la província de Girona. Una vez se llega a St. Feliu hay que llegar hasta el mismo Passeig del Mar. Si tenemos el mar a nuestro frente ir hacia la izquierda con el objeto de cojer la antigua carretera que va a Sant Pol. Pasada la discoteca Las Vegas subimos por la citada carretera y nos encontraremos muy pronto una curva muy pronunciada a la izquierda de la que sale la calle Sicilia. En esta curva hay el hotel Hipócrates. Si seguimos por la calle Sicilia veremos un mirador con una especie de techo a mano derecha. Justo en este mirador sale hacia abajo un camino que nos conducirá montaña abajo hasta el inicio de la vía. Está tan mal indicado que no hay indicaciones por ningún lado. Tanto la subida como la bajada tiene ya cuerdas y agarraderos de seguridad. El final de la vía llega justo a este mismo punto. Hay un cartel que recomienda realizar el itinerario en un sentido y conviene respetarlo dado la gran afluencia de gente. Esta vía ferratta está muy bien equipada aunque para mí tiene un inconveniente grave y es que los agarraderos para las manos son de acero muy liso y muy resbaladizo con el sudor de las manos y la sal del mar. Es por este motivo que es muy recomendable llevar unos guantes o magnesio. Hay que contar unas dos o tres horas para realizar todo el recorrido puesto que hay que seguir el ritmo de la gente y se va perdiendo algo de tiempo en cada uno de los pasos más complicados. Hay que mentalizarse que no se pueden llevar las prisas de la ciudad. También conviene citar que hay varios puntos en los que se puede terminar la ruta sin necesidad de realizarla toda por completo. En varias ocasiones el itinerario supera extraplomos por lo que la fuerza de brazos es muy importante. Yo creo que la dificultad de este itinerario es bastante alto y hay que tener muy bien dominado el tema del vértigo.

Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí
Cala del Molí

© Miquel J. Pavón i Besalú. Año 2.003.

Al Marroc amb quatre passos

CRÓNICA D’UN VIATGE PELS EXTREMS D’UNS CONTINENTS
(14 d’abril a 1 de maig de 1984)

Estret de Gibraltar

PRIMER PAS
 
Era tanta la falera
d’anar a l’Atlas marroquí
que tot era anomenar-lo
i de galtes enrogir.
 
Tant en fer l’Embardissada
com pujant fins el Cadí
teníem la pensa fixa
en l’Estret i el seu camí.
 
Però uns dubtes ens voltaven:
Passarem de continent?
Els penals que no arribaven,
els noms que no concordaven
l’allunyaven lentament.
 
Calgué que el dia arribés;
que passéssim moltes vinyes,
ametllers i tarongers,
hortes, vegues, camps, campinyes;
 
palmerars, jardins, l’Alhambra,
la Costa dels Gratasols,
una platja feta cambra,
la Línea dels Sibemols.
 
SEGON PAS
 
Passar l’Estret costà una llarga espera,
recerques folles de bosses introbables,
despertars súbits per la Guàrdia Civil,
i un hora i mitja de ser damunt les aigües.
 

rentar plats

A l’altra costat, els carrers de Ceuta,
un port i uns quarters en terreny de moros,
i moros que passen, a peu, la frontera,
carregats de mobles, de fruita o de roba.
 
Minuts burocràtics. Signar alguns papers.
Donar una propina; passar la barrera.
Moments de trifulca dins uns caps escèptics
que per fi respiren a fons i tranquils.
 
Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes,
muntant bicicletes o inquibits al bus,
camions brunzents i cotxes francesos,
els geeps de l’exèrcit vigilant l’abús.
 
Passem Tetuán. El captard arriba.
Els petits ramats van a joc amb pena:
és tan bona l’herba que banya l’Atlàntic!
Arriba la nit. La lluna pleneja.
 
Quan el jorn clareja, sortim de la tenda,
travessem la platja per l’aigua solcada,
i rentem els plats en aigua d’Atlàntic
cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.
 
Carretera i manta, ja som a Asilah.
Aquí tot és bo, barat i agradable
si hem de fer cas a l’entès de torn,
que sap idiomes i coses d’Espanya.
 
Passem aiguamolls, ruïnes romanes,
campaments de nómades i ciutats deixades
pintades de blanc per semblar més netes
i amb brillants mesquites talment copiades.
 
Un tros d’autopista fins a Casablanca,
i rectes molt llargues amb arcés pels ases,
marjades de cactus i pous per treure aigua.
Mines de fosfats. El tren de la tarda.
 
Per fi Marraqueix, la perla de l’Atlas.
Amb conxa galana d’erectes palmeres.
Un xic més enllà, una font de fama
on carreguen l’aigua damunt de someres.
 
El riu s’encaixona entre plecs juràssics.
Els pobles el vetllen des d’altes terrasses
amb cases d’adob, palets i pissarra.
Dormim vora l’aigua, en plana boscada.
 
S’aixeca el tercer dia de còrrer pel Marroc
clar i nítid de cel, rumorosa l’aigua.
Un nen tot castís la travessa a gual
i ens demana un dírham’s com han fet tants d’altres.
 

Imil

Els altres s’ho miren i ens deuen dir tacos.
Un xic més enllà la brigada d’obres
i la llarga pista que va fins Imil
vorejant terrasses regades a estones.
 
La plaça del poble és plena de cotxes
vinguts de molt lluny amb el mateix fi.
La gent del país ens reb amb ofertes,
els fa gràcia el cava i el tabac d’ací.
 
El que tots volem és un animal
per dur la jalàndria, les botes i el gas.
Un cop carregat emprenem camí,
travessant el poble, vergers i canals.
 
En Josep té feina a seguir la bèstia
i a fer alguna foto si el pas li ho permet.
Els altres pugem amb allò que ens toca,
la nostra motxilla i al cap un barret.
 
Creuem caravanes de gent forastera
i gent del país que baixa cantant
carregada amb feixos de mata espinuda
i un ‘bon jour’ simpàtic tot temps entonant.
 

Imil
Imil
Imil

El verd de les planes va deixant el lloc
als rocs despullats de tot vegetal.
Un corral d’altura i un eremitori
són els últims nuclis de clar habitatge.
 
Desprès venen coves de sopluig precari
i el modern refugi que el Mohamed guarda,
passats els tres mil i arran de la neu,
a sota d’uns cims que tothom esguarda.
 
Li caiem simpàtics i ens deixa el de sota,
que és on dorm el ‘jefe’ quan ve a visitar-lo.
El quid de la cosa rau en els Ducados,
en tractar-lo bé i saber raspallar-lo.
 
Els dos primers dies fem dues sortides
i uns quans quatre mils logrem assolir.
Desprès ve el mal temps, un vent de pronòstic
i pesades boires ens fan desistir.
 

Jbel Tubqal
Jbel Tubqal

Més vénen els bascos i alegren la festa,
parlen de mil coses que a tots ens afecten.
El bo del Maderas hi posa la salsa
i treu un formatge d’aquell que t’hi entestes.

canal Timesguida
Clochetons
Akioud

Quan torna el bon temps tornem a fer cims,
amb cels molt més nítids i llargs horitzons.
I al baixar trobem un paper de wàter
amb un llarg missatge dels companys de sons.

Akioud
Akioud
refugi Neltter

TERCER PAS
 
Llegim al registre: ‘Pasad de Ketama’.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.
 
Aprenem els límits del poble berber
i fòrmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.
 
Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brugit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.
 
Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d’amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.
 
Correm la Medina del gran Marraqueix.
Veiem com treballen l’aram i el setí,
la llana i l’espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.
 
Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l’Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.
 

Atlas
Atlas

Muntanyes pelades, poblades de cards.
Estrats successius despullats del tot.
Llits de riu aixuts carregats de còdols.
Si es veu una cabra ja sembla que és molt.
 
L’Wäd Dra porta aigua i alimenta oasis
amb quatre palmeres i desmais retorts.
El gra ja és a l’era i ros el rostoll.
No es veu un bri d’herba que brolli d’enlloc.
 
Planúries inmenses sens res que hi habiti.
Uns quans dromedaris escapçant uns brots.
Unes tendes nòmades amb ramats de cabres.
Més al nord comença el retorn del bosc.
 
És l’Atlas mitjà. El verd altra volta.
Uns cedres altíssims i uns pins de gran port.
Al bac creixen roures i alzines pertot.
Hi acut el turisme que aprecia l’ombra.
 

sombra
carretera
Fez

I arribem a Fès. Per dins, no tan blanc.
El riu que el travessa fa un pèl de podor.
La gent és pesada, no et deixa un moment.
– ‘Sols vull que m’ensenyis a dir quatre mots’.
 
Abans no arribem a passar l’Estret
ens cal passar el Rif -la persecució-
uns sots de pronòstic i boires espesses,
i encara fer nit allà on es fa fosc.
 
QUART PAS
 
Altra volta a la Península.
El paisatge no canvia,
mes la gent fa un altra cara
i el vi et fa companyia.
 

Cordoba

Pobles blancs, braus que pasturen,
no més ases pels carrers,
tot olora a primavera
entre creus, valls i vergers.
 
A la Còrdova nostrada
tot és festa i veure vi.
Cada creu es veu voltada
de flors i gent animada
que balla i canta sense fi.
 
Es balla ‘por sevillanas»;
cadascú mostra el seu art.
Mentrestant en el Varsobia
els tecnos i la ‘new wave’
s’estilen un món a part.
 
Ens costa d’acomiadar
una terra amb tant d’encant,
tanta vida i tant de vi,
i algun que altre interrogant.
 
Però s’acaba el passeig
pels dominis de l’Islam,
pel Magreb -llunyà- que un dia
progectà més llum que un llam.
 
Versos trets del llibre titulat POEMES DE TERRA ENLLÀ. 16 de juny del 1984.
 
© Joan Fort i Olivella. Año 2.005.