Amb les cames i amb el cor

Amb les cames i amb el cor,
i el cap pel damunt de tot,
fem camí devers els cims,
que no són sinó turons
amb vedells, bocs i moltons,
i un piló de rodamóns.
 
El camí és llarg i penjat,
té racons de soledat
i silencis molt pregons.
Pren alçada, il·lusions.
Si és que el vèrtic et fa por,
perd la por al sol i al dolor.
 
Veig un sostre burilat:
“Valga’m Déu quin disbarat!”
Pensar que algú hi ha dormit,
fins menjat i divertit!
Quin silenci! Serenor.
Pren-t’ho bé si no tens por.
 
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.

Crònica en vers d’un «tres mil» no assolit

L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.
 
Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.
 
El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intrincats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims adictes
al règim petri dels pics més bandarres.
 
El sol escalfa allò que el vent no toca
-que ja és ben poc aquí dalt on fem vida-.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.
 
16 d’octubre del 1983
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.

Besiberris

I
 
Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.
 
Aguait ideal
de brillants blavosos,
alcaid de formosos
harems de coral.
 
Cabell d’un ros pàl·lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.
 
22 de setembre del 1974
 
II
 
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
 
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
 
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
Eren hores de cançons
Amb si-bemols d’esperança,
De tocs gràcils i acudits,
De pujades sens frisança.
 
III
 
El Dia de Difunts
la neu comença a caure …
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run-run ens arriba
Pel pas d’un camió …
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
 
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que abruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
 
Absent i que no arriba …
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
 
13 d’octubre del 1984
 
IV
 
El dia de Cap d’Any
Enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’abim.
 
L’abim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos inquibits.
 
Inquibits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.
 
13 d’octubre del 1984
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.