Categoría: Poesia

Maladetes

I
 
Per un metre maleït
Moltes hores he patit.
Per un metre, solament,
Molts dolors de pensament.
 
……
 
Per un metre …, quin suplici.
Quantes hores de desfici!
Per un metre …, quants moments
de bellíssims pensaments.
 
II
 
Espera l’Alba la nostra visita.
No sent recança i roman consirosa
damunt Creguenya, Paderna, Valleta,
fent cantonada amb espais abismals.
 
Espia el dia vers la Val, d’Aran
damunt les tuques d’un blanc ja devònic,
i com l’Aneto es sostreu el barret
be boira franca vinguda del nord.
 
Mira la Dent, el Queixal, Maladetes,
tota la ossada que porta al darrera,
t la pell blanca que el vent arrecera
devers costelles un pèl costerudes.
 
III
 
Gira l’esguard i ja té el Salva-guardia,
que amb cara fosca li ofusca l’espill,
veu Gorgoters que escatimen quefers
als qui ansien lluents llunyanies.
 
Té al seu davant el Remunye i el Bom,
i del Malpas ja està sent Cabrioles,
a Lliterola amb isards fa tavola
tot ansiant veure Estós de reüll.
 
Prô espera l’Alba la nostra visita.
Vol que li portin sublims horitzons
sense aixecar-se ni anart a fer volts
fins a tasques del veí Benás.
 
13 d’octubre del 1984
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.

Era Val d’Aran

En un extrem de la pàtria,
ignorada per la terra,
aïllada per les muntanyes,
esventegada de sempre
pel vent d’allà a l’Occitània …
T’han conegut les ovelles
que cerquen l’herba més sana,
que tresquen rera la vida
i la mort les aclapara.
 
En un racó de la casa
Et trobaren els qui estimen
ço que era verge encara,
prô et trobaren un pèl bruna
i et deixaren malmenada.
Volent-te rentar les venes
et deixaren la sang clara,
ets espill en cada tarda,
els rentadors s’emmirallen.
 
Vora el llarg camí de França
I de l’Europa avançada,
Cresqueres i et vas fer maca,
i el seguires amb llestesa
rera l’aigua que hi menava.
Els Pòrts que tu no creuares
per fer via vers Espanya
aviat els transitaren
tropes i gent de la plana.
 
En tes llars i en tes vesprades
una vida hi va glatir,
tot un art, vell, de pissarra,
i un parlar molt genuí.
Mes la moda ciutadana
t’ha posat un nou vestit,
ha tenyit manta façana …
Pels carrers, ni un sol sospir
en la parla mil·lenària.
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.

Besiberris

I
 
Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.
 
Aguait ideal
de brillants blavosos,
alcaid de formosos
harems de coral.
 
Cabell d’un ros pàl·lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.
 
22 de setembre del 1974
 
II
 
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
 
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
 
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
Eren hores de cançons
Amb si-bemols d’esperança,
De tocs gràcils i acudits,
De pujades sens frisança.
 
III
 
El Dia de Difunts
la neu comença a caure …
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run-run ens arriba
Pel pas d’un camió …
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
 
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que abruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
 
Absent i que no arriba …
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
 
13 d’octubre del 1984
 
IV
 
El dia de Cap d’Any
Enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’abim.
 
L’abim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos inquibits.
 
Inquibits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.
 
13 d’octubre del 1984
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.