Pedraforca

Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairar la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.
 
Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
se’ls torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.
 
La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels qui la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar …
 
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.

Besiberris

I
 
Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.
 
Aguait ideal
de brillants blavosos,
alcaid de formosos
harems de coral.
 
Cabell d’un ros pàl·lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.
 
22 de setembre del 1974
 
II
 
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
 
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
 
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
Eren hores de cançons
Amb si-bemols d’esperança,
De tocs gràcils i acudits,
De pujades sens frisança.
 
III
 
El Dia de Difunts
la neu comença a caure …
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run-run ens arriba
Pel pas d’un camió …
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
 
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que abruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
 
Absent i que no arriba …
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
 
13 d’octubre del 1984
 
IV
 
El dia de Cap d’Any
Enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’abim.
 
L’abim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos inquibits.
 
Inquibits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.
 
13 d’octubre del 1984
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.