Nieve

En el vocabulario de los pueblos esquimales podríamos encontrar más de cien palabras diferentes para designar a lo que nosotros conocemos como la nieve o hielo. Entre los muchos y diferentes tipos de nieve destacaremos las siguientes:
Nieve blanda: Aquella en la que nos hundimos.
Nieve costra: La que su capa superior es firme pero que también cede bajo el peso del caminante.
Nieve dura: La que es resistente y requiere el uso de crampones si el terreno tiene cierta pendiente. Suele ser muy resbaladiza.
Nieve firme: Nieve costra.
Nieve fresca: Nieve recién caída.
Nieve húmeda: Nieve que tiene un gran porcentaje de agua. Pesada de remover. En pendientes fuertes evitar las travesías puesto que puede dar lugar a un alud.
Nieve persistente: Nieve que no acostumbra a fundirse en todo el año.
Nieve podrida: En general es nieve vieja y a menudo saturada de agua cuando no ha helado durante varias noches seguidas. O bien, es nieve fresca recalentada durante el día y no helada durante la noche porque la temperatura es demasiado elevada. Peligrosa y pesada.
Nieve polvo: Nieve recién caída y seca, la ideal para esquiar. Permite una marcha normal elevando más o menos pies y piernas a cada paso según sea la profundidad de la nieve.
Nieve primavera: La que cae durante la primavera. La primera nieve. Muy esponjosa. Peligro clarísimo de aludes si cae sobre una capa de nieve antigua de años anteriores.
Nieve seca: Es nieve polvo con bajo porcentaje de agua.

Besiberris

I
 
Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.
 
Aguait ideal
de brillants blavosos,
alcaid de formosos
harems de coral.
 
Cabell d’un ros pàl·lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.
 
22 de setembre del 1974
 
II
 
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.
 
Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.
 
Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
Eren hores de cançons
Amb si-bemols d’esperança,
De tocs gràcils i acudits,
De pujades sens frisança.
 
III
 
El Dia de Difunts
la neu comença a caure …
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run-run ens arriba
Pel pas d’un camió …
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.
 
Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que abruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.
 
Absent i que no arriba …
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.
 
13 d’octubre del 1984
 
IV
 
El dia de Cap d’Any
Enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’abim.
 
L’abim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos inquibits.
 
Inquibits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.
 
13 d’octubre del 1984
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.