Categoría: Montañismo

Estany Tort en pleniluni

Al captard l’estany pentina
vetetgívola crisàlide,
s’enrogeix la cara pàl·lida
de la lluna que s’inclina.
 
El gel, envejós, tremola,
esperant l’escalf del llavi,
no l’ofèn el greuge savi
del braç que se li estintola.
 
I rellüen els cristalls …
I la llum que jau balba
s’encén en foc d’encenalls.
 
I blanquegen les muntanyes …
I és la nit esperit d’alba
furgant dormides entranyes.
 
© Joan Fort i Olivella
25 de novembre del 1980
 
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.

Refugi enmig la neu

Molts anys per Setmana Santa
era impossible fer cap cim,
i fins difícil arribar a un refugi.
En aquest cas, el refugi foren
les bordes de Rebuira, a la Vall Ferrera,
in indret inoblidable,
i més si tot és voltat de neu …
 

REFUGI ENMIG DE LA NEU

 
En glops de neu el cel es fon,
que no engoleix la terra dura,
als arbres nus posa una untura,
del fosc camí prepara el son.
 
Tinc fix l’esguard en la natura
devers un clar del bosc pregon,
consiro un ràfec i un escon
on covajar rostre i figura.
 
Boca closa, peus remullats,
regat el front de suor freda,
es gira i veu, en la fageda,
 
aigua, fum, parets i teulats,
sincer oferiment d’estança.
La lluna que fa el ple s’atansa.
 
© Joan Fort i Olivella
30 d’abril del 1979
 
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.

Tresor gelat i ben guardat (Estanys de Mulleres)

Estanys gelats al mes d’octubre,
estanys gelats, gelats tot l’any:
el sol no gosa acaronar-vos,
i si ho fa, és un instant.
 
Teniu la pell en extrem dura
-la llum és pols en vostres mans-,
davalla neu de les altures
per al blanqueig del vostre cap,
us tiren pedres sense cura,
mes resistiu com un tità,
vol abeurar-se el vent que passa,
però de tots seguiu el pas,
quan cada nit baixa la lluna
mofeu el bes gelant l’esguard.
En vostre rostre el temps no passa:
hivern i estiu, tot és igual.
 
-¿Quin secret guardeu entre línies,
quin secret que serveu tan gran,
que ningú el veu, sia qui sia,
estanys gelats, gelats tot l’any!
 
-¿és un fill de la mare terra
que mai ningú no ha estimat,
que a mercè de les tempestes
ja de petit el va deixar?
 
-¿És un tresor que ningú mira,
de qui ningú s’ha recordat.
Sols té gravada aquesta rima
d’un noble cor que l’ha albirat.
 
© Joan Fort i Olivella
25 de novembre del 1975
 
Aquest poema forma part de l’apartat “ESTANYS” del seu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.