Pedraforca

Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairar la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.
 
Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
se’ls torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.
 
La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels qui la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar …
 
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.