Mont Blanc – Monte Bianco (4807 m)

Mont Blanc
dot Situación: El Mont Blanc es la cumbre más alta de los Alpes y de toda Europa occidental. Está situado en la frontera de Francia e Italia.
dot Foto: La foto es del año 1.983 y verás al Mont Blanc con su característica niebla en su cumbre y a su izquierda el Mont Maudit vistos desde la cumbre del Mont Blanc de Tacul.
dot Aproximación: El acceso desde el norte o el oeste es desde Francia y el acceso desde el sur o el este es por Italia.
dot Puntos de partida:
Chamonix (1037 m). Situado en el valle del Arve a 39 Km de Martigny (estación de tren más cercana), a 86 Km de Gèneve (Ginebra) y a 59 Km de Aosta. Hay hoteles, pensiones, albergue juvenil y campings en los alrededores. Oficina de información del CAF.
Entrevès (1306 m). Situado sobre Courmayeur en el valle de Aosta y lo que sería la vertiente italiana del Mont Blanc. Tiene la estación de ferrocarril en Pré St. Didier a unos 8 Km. Hay conexiones de autobús. Tiene hoteles y pensiones. El telesférico hasta el refugio Torino y la pointe Helbronner sale de La Palud (1360 m). Hay un centro de información de los guías de montaña en Courmayeur.
Les Houches (1007 m). Situado en el valle del Arve a 8 Km al suroeste de Chamonix. Hay servicios de autobús y tren.
Lago Combal (1935 m). Situado en el val Veni. Está a 12 Km de Courmayeur y se accede por una pequeña carretera. Hay un camping. 
dot Rutas normales:
Arista noroeste (desde el refugio de Goûter). PD (I). Hasta 35 grados de inclinación. Son unas 6 horas y unos 1060 metros de desnivel. Es una ruta por aristas de nieve. Va por la arista Bosses. Es quizás menos exigente pero peligrosa. Ver crónica: Asalto al Mont Blanc …. el primer 4000 por mi pisado: el Dôme du Goûter.
Se puede usar una combinación de telesférico y tranvía desde Les Houches o el tranvía del Mont Blanc que sale de Saint Gervais. De una manera u otra se llega al Nid d’Aigle. Un camino de unas dos horas nos dirigirá a la hospedería de Tête Rousse. Luego hay una subida complicada de unos 650 metros hasta el refugio Goûter porque está continuamente amenazada por una caída de rocas casi constante. Lo del refugio de Goûter no tiene nombre suficiente para explicarlo simplemente hay que malvivirlo. Ya de madrugada se asciende primero al Dôme du Goûter primero por una estrecha arista y luego por un ancho sendero. Luego se llega al refugio Vallot y luego se continua por la arista de les Bosses. Lo normal es encontrarse fuertes vientos en esta zona y cuidado en los últimos cien metros de arista porque es estrecha  y aérea.
Vertiente norte (desde el refugio Grands Mulets). PD- (I). Hasta 40 grados de inclinación. Son unas 8 horas y unos 1760 metros de desnivel desde el refugio Grands Mulets. Es un recorrido glaciar muy agrietado. No se suele usar mucho por el importante desnivel.
Aproximación norte-noreste desde el col du Midi. PD+ (I+ en el Mont Maudit). Hay unos 48 grados de inclinación. Hay unas 11 horas y unos 1450 metros de desnivel desde l’aiguille du Midi. Es una ruta de nieve y hielo. Se suele escoger como ruta de descenso.
Aproximación suroeste desde el refugio Gonella. PD+ (I). Hasta 38 grados de inclinación. Son unas 9 horas desde el refugio. Se trata de un recorrido glaciar con aristas de nieve y hielo. La ruta más sencilla desde Italia más difícil que las otras rutas normales pero con menos grietas.
dot Otras rutas:
Vertiente de la Brenva (espolón este). D- (III). Hasta 50 grados de inclinación. Son unas 10 horas y unos 1300 metros de desnivel desde el vivac Ghiglione. Es una pared de hielo y nieve.
Vertiente de la Brenva (sentinelle Rouge). D (III). Hasta 55 grados de inclinación. Son unas 14 horas y unos 1300 metros de desnivel desde el vivac Ghiglione. Ruta de hielo, roca y mixto.
Vertiente de la Brenva (ruta Major). D+ (V). Hasta 57 grados de inclinación. Son unas 16 horas y unos 1300 metros de desnivel desde el vivac Ghiglione. Ruta mixta con hielo, roca y mixto.
Vertiente de la Brenva (La Poire). MD- (IV). Hasta 60 grados de inclinación. Son unas 16 horas y unos 1300 metros de desnivel desde el vivac Ghiglione. Ruta mixta con hielo y roca.
Cara sur (arista Innominata). D (IV). Hasta 54 grados de inclinación. Son unas 12 horas y 960 metros de desnivel desde el vivac Lampugnani (refugio Eccles). Ruta mixta y con hielo.
Arista sureste (Peuterey). D+ (IV). Hasta 55 grados de inclinación. Hay de 10 a 14 horas y 1500 metros de desnivel desde el vivac Craveri. Ruta mixta y de hielo.
dot Refugios: refugio Tête Rouse (3167 m), refugio des Cosmiques (3613 m), aiguille du Midi (3842 m), refugio Torino (3372 m), refugio Franco Monzino (2561 m), vivac Piero Craveri (3490 m), refugio Quintino Sella (3371 m), vivac Lucia e Piero Ghiglione (3690 m), refugio de l’aiguille de Goûter (3817 m), refugio Vallot (4362 m), refugio Grands Mulets (3051 m), vivac Giuseppe Lampugnani (Eccles) (3850 m) y vivac Crippa (3640 m).
dot GPS (WGS84): 32T 334186 5077685.
dot Mapas: Chamonix – Massif du Mont Blanc, IGN 1/25000. A1: Pays du Mont Blanc, IGN Rando 1/50000. Monte Bianco, Courmayeur, La Tuile (núm. 107), Instituto Geográfico Italiano 1/25000.
dot Fotos: El Mont Blanc con su característica y nunca bien ponderada cresta de Peuterey. Si seguimos la cresta desde el Mont Blanc, el más alto, hacia la izquierda tenemos las siguientes cumbres: Mont Blanc (4807 m), Monte Bianco di Courmayeur (4748 m), l’Aiguille Blanche de Peuterey (4112 m), la Punta Gugliermina (3893 m), Les Dames Anglaises y l’Aiguille Noir de Peuterey (3772 m). Las fotos son del año 1.985 y están realizadas desde la cumbre de la Tour Ronde.

Mont Blanc
Mont Blanc
Mont Blanc

 Fotos: Se ve más detalladamente la cresta de Peuterey desde l’Aiguille Noir a l’Aiguille Blanche que si seguimos su línea ascendente culminaríamos en el mismo Mont Blanc. Las fotos son del año 1.985.
Mont Blanc

 

Un esport conceptual?

Fa poques hores que he conegut a una noia. Estem sentats els dos en un bar xerrant. Com sempre, jo me proposo retardar al màxim dir que practico l’alpinisme. Tambè com sempre, no puc aguantar més i acabo deixant anar el tema. Tot i això, ha estat un rècord; dos hores i un quart sense dir-ho: tot un èxit. Però ja hi som …
– I … no tens por?
– I … moriràs algun cop?
– Què hi trobes allí?
En fi. Les qüestions són conegudes. El que ja no és tan conegut són les respostes. Sense cap dubte, aquestes seràn diferents segons ens trobem a un o altre persona. I seràn diferents perquè és una cosa que cada muntanyer la porta dintre seu, un constitutiu del caràcter del subjecte, la seva manera de veure la vida i l’enfrontament amb el món real (la societat). Quelcom que es viu costa explicar-la amb paraules.
En els anys que fa que surto a la muntanya les meves respostes han tractat de respondre totes les preguntes possibles normalment utilitzant aquests cinc criteris bàsics.
Perquè vas a la muntanya?
Primer. Per una simple afició.
Aquest és molt evident. Hi ha gent que li agrada coleccionar segells, estudiar, xutar una pilota, dir tonteries a la televisió i …. com no !!!! caminar, esquiar i escalar muntanyes. Els fets vistos fredament són tots ben iguals. Inútils de cara a un hipotètic «rendiment». La muntanya sols és natural als massoquistes (des d’ara els anomenarè massoques). Ací només s’ha de copsar la relació utilitat-inutilitat. Enfront d’una persona que emplea el seu temps en una cosa que no és ben vista per la gent; quep, si volem acabar aviat la discussió, mencionar la paraula llibertad. Tothom fa el que vol perquè li agrada fer-ho. Cal apendre a respectar la llibertat de tots els altres si volem que sigui respectada la nostra.
Segon. Per un interès científic.
Fa uns quans anys sentiem noms de científics-muntanyers. Qui anava pels indrets alpins eren els intelectuals que cercaven dades experimentals que recolcesin les seves hipòtesis. Ara en veurem pocs o cap d’aquests. El camp no és tencat i encara serà sotmès a moltes persquises de nova gent. El problema, no radica en els practicants de l’alpinisme, correspon a una disciplina que s’anomena geografia, ara passa per uns mals moments, que no troba la identitat adeqüada entre les altres ciències que l’envolten i que tracten d’engolir-la.
Si mirem les revistes especialitzades, els grups que fan les seves primeres expedidions a terres llunyanes sempre li posen el títol d’expedició científico-alpina a …; i, és una llàstima que qüasi sempre, a la tornada, estigui oblidat el primer mot de «científica» (la raó és simple: una major oportunitat per aconseguir subvencions). O, encara pitjor, amb l’excusa d’anar a fer ciència es podrà fer muntanya a llocs poc usuals.
Tercer. Per combatre les depresions.
Això no sabrè explicar-ho bé. Es intentarà. Aviam com queda amb una comparació … Si jo miro la meva vida en retrospectiva per un cantó i la comparo amb la meva llista de sortides hi ha una coincidència extraordinària: en els moments que he tingut més problemes a nivell intelectual, no material, faig les ascensions de dificultats tècniques més altes. Segueixo amb el símil. Una persona que viu en una metròpoli, i no practiqui la muntanya o simplement no tingui una ilusió per res concret, té la sortida natural, davant el mateix cas, en el consum de drogues (per posar un exemple actual). La muntanya dona d’una forma sana resposta al problema de resoldre les preocupacions. Cal tenir cura en aquests casos que la ment no domina totalment al cos. No sóc el primer que diu …. «en l’alpinisme els errors es paguen amb la mort». No existeix la possibilitat d’ensopegar dos cops a la mateixa pedra malauradament.
Quart. Per dialogar amb la muntanya.
Me deia un amic que la seva segona casa era la muntanya. És cert. El plaer d’estar un dia, o més, sencers sense parlar i sentir el silenci de la Natura és una sensació indescriptible. Hom, quan es comunica pot servir-se de les paraules. Si escoltem les coses, moltes vegades, veurem que no expresen realment el que volem dir en realitat. La parla no és el mitjà més perfecte per a que s’entengui la gent. Això fa que tinguem que comunicar-nos d’altres maneres. Una d’elles és amb el pensament. Entre les persones que existeix una verdadera amistat és factible. Amb la muntanya, com no pot parlar, nomès tenim aquesta possibilitat. La gent que ha sortit molt al món de la pedra i el glaç sol sentir aquesta conversa.
Espero donar més llum per compendre al personal que li agrada la modalitat de l’escalada en solitari. Són persones que valoren aquest darrer punt més que els altres o és que són uns penjats.
Cinquè. Per estar amb els amics.
¡Al loro colega! Tranqui tiu! Quin llarg més alucinant. Reunió. Daguti. Topi! Ja pots venir …. Moltes vegades tot són frases fetes i fins i tot incomprensibles. Una conversació tècnica potser. Altres vegades vora el foc abans de la sortida o en un vivac durant un dia de mal temps. Hom pot parlar amb el seu company o amic de temes més interessants fins i tot.
L’amistat que surt entre els homes, a mida que passa el temps, va consolidant-se i pot arribar a uns extrems insospitats: són moltes hores compartides. Moments bons i dolents junts. Tot, és clar, depèn dels individus implicats. Però en la majoria dels cassos passa això.
És curiós observar com els muntanyers tenen un denominador comú en els trets fonamentals del seu caràcter. Potser discrepin entre ells en temes com: estudis, religió, política, preferències, …. etc. però hi ha aquest anomenat denominador comú. És independent de les característiques pròpies de les persones determinades i uneix d’alguna manera els sers practicants d’aquest esport. Un exemple típic d’això el trobem en les situacions precàries: sempre trobem una mà amiga, en principi, desconeguda per nosaltres que ens ajudarà.
Recordo ara unes estrofes d’una poesia que vaig rebre d’un amic, en Joan Fort, i que resumeix aquest pensament, diu així ….
Els qui la corda els ha unit
les distàncies no els separen,
fa sempre amb ells el camí
la llum dels cims que pujaren,
car el seu etern destí
és superar el que lograren.
Ja és de dia. La nit s’acaba. Ens fan fora del bar. Pendrem un esmorzar a un lloc que el fan bó i econòmic per les butxaques malmeses. Farà bon dia. Si estiguès en un refugi seria hora de començar a caminar. Quan estiguem ben farts aquest cop anirem cap al llit a dormir. Un altre vegada serà. Hi ha temps per a tot !!!!!
NAMASTÉ !!!!!!!!
Text escrit en l’any 1985.