Nieve

En el vocabulario de los pueblos esquimales podríamos encontrar más de cien palabras diferentes para designar a lo que nosotros conocemos como la nieve o hielo. Entre los muchos y diferentes tipos de nieve destacaremos las siguientes:
Nieve blanda: Aquella en la que nos hundimos.
Nieve costra: La que su capa superior es firme pero que también cede bajo el peso del caminante.
Nieve dura: La que es resistente y requiere el uso de crampones si el terreno tiene cierta pendiente. Suele ser muy resbaladiza.
Nieve firme: Nieve costra.
Nieve fresca: Nieve recién caída.
Nieve húmeda: Nieve que tiene un gran porcentaje de agua. Pesada de remover. En pendientes fuertes evitar las travesías puesto que puede dar lugar a un alud.
Nieve persistente: Nieve que no acostumbra a fundirse en todo el año.
Nieve podrida: En general es nieve vieja y a menudo saturada de agua cuando no ha helado durante varias noches seguidas. O bien, es nieve fresca recalentada durante el día y no helada durante la noche porque la temperatura es demasiado elevada. Peligrosa y pesada.
Nieve polvo: Nieve recién caída y seca, la ideal para esquiar. Permite una marcha normal elevando más o menos pies y piernas a cada paso según sea la profundidad de la nieve.
Nieve primavera: La que cae durante la primavera. La primera nieve. Muy esponjosa. Peligro clarísimo de aludes si cae sobre una capa de nieve antigua de años anteriores.
Nieve seca: Es nieve polvo con bajo porcentaje de agua.

Grà de Fajol ventolado

Una excursión realizada el 5 de diciembre de 1976.
Diciembre ha comenzado con nevadas y rachas de viento. Un viento que hace revivir nuestras ansias de alturas y como un remolino hace renacer nuestros proyectos. Cadí, Monastero, Montserrat, Monteixo, … todos ellos escapan corriendo de nuestras mentes cuando anuncian que el fantasma de la nieve y del esquí hacen su aparición en las pistas del Pirineo. Es entonces cuando nos conformamos con lo que está más cerca aunque la notícia de la muerte de nuestro entrañable amigo Joaquím Ribas nos hace dudar un momento: la Coma d’Orri ofrece más seguridad.
Las máquinas también se estropean: a los de Palafrugell se les ha estropeado el coche y se atrasan una hora y media. Dormimos en Sant Pau de Seguries. El fogón se enciende y apaga a pesar de que lo venteamos con la mano. Las aceitunas son deliciosas, la sopa nos pone a buena temperatura, la tortilla de espinacas nos fortalece el corazón (Nota del traductor: al igual que al Popeye) y la leche que está de «coña» (llena) nos hace ver las estrellas, … «¡ai làs!».
Cerca de la estufa comentamos el trabajo salvavidas que los montañeros a menudo tienen que acometer y que los compañeros presentes tuvieron que realizar hace quince días en el Pedraforca: es el interés desinteresado que frecuentemente se pone como virtud del montañero. Un amor espontáneo y natural de esta gran familia que vive en la gran casa que es la montaña y que la frecuenta para vivir una vida más alegre y más segura a la vez que la sabe exponer por un compañero de cuerda. Al igual que dar sangre es vida, dar la mano, la cuerda o un azúcar también lo es y nunca nos hemos de arrepentir. (Nota del traductor: ¡Por cierto! ¿Quien me da azúcar para esta leche tan rica? je!je!je!).
Nos dormimos con la música puesta. El despertador palafrugellense no suena y nos despertamos una hora más tarde de lo previsto, a las siete y cuarto. El agua de los coches está helada y los cristales son como un cubito de hielo. No tardamos en ver la nieve. Subimos con el coche hasta el Pla de la Molina y en el lugar donde los coches ponen las cadenas nosotros lo giramos. Nos ponemos los crampones pero pronto nos los tenemos que quitar. Hay nieve polvo y los árboles a menudo dejan caer alguno que otro copo de nieve. El viento ya empieza a soplar la nieve de las cumbres.

A las diez y media pasamos por el Orri que ha dado el nombre del valle y la nariz de Miquel ya huele a nieve. Seguimos el lomo que sube por el centro del valle calzándonos de nuevo los crampones y atándonos a la cuerda.
En seguida la nieve vuelve a estar blanda y la subida se hace más pesada. Llegando a la Coma d’Orri (el collado) unos remolinos producidos por el viento (el torb) nos quieren hacer volar pero las palabras de ánimos de PK de que no son contínuos sino que llegan a intervalos de tres minutos nos animan a seguir. Pero antes nos comemos una naranja que siempre ayuda a remojar los pulmones y hacer trabajar al estómago con el objeto de que no se encoja ni se congele por inactividad. El viento va soplando y conviene tener una cara muy dura para pararlo. Nos damos cuenta que somos los únicos desgraciados que navegan (Nota del traductor: y no precisamente por Internet en estos momentos) por estos lares aunque parece que hay otros que bajan del Bastiments. En Ull de Ter se ve algunos que esquian y parece que allí tampoco hace muy buen tiempo. Donde estamos nosotros tampoco es que haya precisamente calefacción solar ya que seguramente se ha ido al vernos. Sin embargo, el rato que estamos en la cumbre del Grà de Fajol el viento está calmado y son las dos.

Las montañas no hace falta describirlas porque hablan por sí mismas. Estan todas blancas de nieve a poniente cosa que no pasa en el Costabona que sólo tiene nieve en la cresta. Comemos un poco de chocolate y almendras y nos vamos pitando.
En la bajada hay paradas por averías en las máquinas: un cordón que se desata, una nariz que se resfría, un tropiezo fortuito, un pie que le falta grasa y se enrampa por falta de líquido de frenos o simplemente por una brusca maniobra que hace detener al convoy. Después nos desencordamos y quitamos los crampones y seguimos la marcha. Antes de llegar al coche hemos de cruzar el río que le cuesta a alguien un remojón. Una señora nos pregunta cuánto falta para las pistas ya que no llevan cadenas. Y es que ir a esquiar sin las cadenas es lo mismo que no llevar los esquís. Ir a la montaña sin el equipo adecuado es exponer la vida.
En Setcases todavía hay vacas por las calles pero parece que pronto los coches las echaran fuera (Nota del traductor: es verdad hoy ya no hay ninguna fue una frase premonitoria). De Llanars salimos con el pan debajo del brazo. Para comer hay combinación de judías con lentejas y garbanzos (siplemente se ponen lo de los tres botes juntos) y resulta altamente acertado. A todo este rico potaje lo acompañaremos con el vino, la butifarra, las aceitunas y, en fin y sobretodo, con el hambre.
Datos GPS de los puntos clave de la ruta por el coll de la Marrana
Aparcamiento para ir al refugi d’Ulldeter 31T 439525.33 4697068 2087
Refugi d’Ulldeter 31T 439014 4696831.50 2239
Fuente d’Ulldeter 31T 438614.67 4696903.67 2315.67
Coll de la Marrana 31T 437767.50 4696573.50 2535
Gra de Fajol gran 31T 438210 4696382 2716
© Joan Fort i Olivella y traducido al castellano por Miquel J. Pavón i Besalú. Año 2.001.

Un esport conceptual?

Fa poques hores que he conegut a una noia. Estem sentats els dos en un bar xerrant. Com sempre, jo me proposo retardar al màxim dir que practico l’alpinisme. Tambè com sempre, no puc aguantar més i acabo deixant anar el tema. Tot i això, ha estat un rècord; dos hores i un quart sense dir-ho: tot un èxit. Però ja hi som …
– I … no tens por?
– I … moriràs algun cop?
– Què hi trobes allí?
En fi. Les qüestions són conegudes. El que ja no és tan conegut són les respostes. Sense cap dubte, aquestes seràn diferents segons ens trobem a un o altre persona. I seràn diferents perquè és una cosa que cada muntanyer la porta dintre seu, un constitutiu del caràcter del subjecte, la seva manera de veure la vida i l’enfrontament amb el món real (la societat). Quelcom que es viu costa explicar-la amb paraules.
En els anys que fa que surto a la muntanya les meves respostes han tractat de respondre totes les preguntes possibles normalment utilitzant aquests cinc criteris bàsics.
Perquè vas a la muntanya?
Primer. Per una simple afició.
Aquest és molt evident. Hi ha gent que li agrada coleccionar segells, estudiar, xutar una pilota, dir tonteries a la televisió i …. com no !!!! caminar, esquiar i escalar muntanyes. Els fets vistos fredament són tots ben iguals. Inútils de cara a un hipotètic «rendiment». La muntanya sols és natural als massoquistes (des d’ara els anomenarè massoques). Ací només s’ha de copsar la relació utilitat-inutilitat. Enfront d’una persona que emplea el seu temps en una cosa que no és ben vista per la gent; quep, si volem acabar aviat la discussió, mencionar la paraula llibertad. Tothom fa el que vol perquè li agrada fer-ho. Cal apendre a respectar la llibertat de tots els altres si volem que sigui respectada la nostra.
Segon. Per un interès científic.
Fa uns quans anys sentiem noms de científics-muntanyers. Qui anava pels indrets alpins eren els intelectuals que cercaven dades experimentals que recolcesin les seves hipòtesis. Ara en veurem pocs o cap d’aquests. El camp no és tencat i encara serà sotmès a moltes persquises de nova gent. El problema, no radica en els practicants de l’alpinisme, correspon a una disciplina que s’anomena geografia, ara passa per uns mals moments, que no troba la identitat adeqüada entre les altres ciències que l’envolten i que tracten d’engolir-la.
Si mirem les revistes especialitzades, els grups que fan les seves primeres expedidions a terres llunyanes sempre li posen el títol d’expedició científico-alpina a …; i, és una llàstima que qüasi sempre, a la tornada, estigui oblidat el primer mot de «científica» (la raó és simple: una major oportunitat per aconseguir subvencions). O, encara pitjor, amb l’excusa d’anar a fer ciència es podrà fer muntanya a llocs poc usuals.
Tercer. Per combatre les depresions.
Això no sabrè explicar-ho bé. Es intentarà. Aviam com queda amb una comparació … Si jo miro la meva vida en retrospectiva per un cantó i la comparo amb la meva llista de sortides hi ha una coincidència extraordinària: en els moments que he tingut més problemes a nivell intelectual, no material, faig les ascensions de dificultats tècniques més altes. Segueixo amb el símil. Una persona que viu en una metròpoli, i no practiqui la muntanya o simplement no tingui una ilusió per res concret, té la sortida natural, davant el mateix cas, en el consum de drogues (per posar un exemple actual). La muntanya dona d’una forma sana resposta al problema de resoldre les preocupacions. Cal tenir cura en aquests casos que la ment no domina totalment al cos. No sóc el primer que diu …. «en l’alpinisme els errors es paguen amb la mort». No existeix la possibilitat d’ensopegar dos cops a la mateixa pedra malauradament.
Quart. Per dialogar amb la muntanya.
Me deia un amic que la seva segona casa era la muntanya. És cert. El plaer d’estar un dia, o més, sencers sense parlar i sentir el silenci de la Natura és una sensació indescriptible. Hom, quan es comunica pot servir-se de les paraules. Si escoltem les coses, moltes vegades, veurem que no expresen realment el que volem dir en realitat. La parla no és el mitjà més perfecte per a que s’entengui la gent. Això fa que tinguem que comunicar-nos d’altres maneres. Una d’elles és amb el pensament. Entre les persones que existeix una verdadera amistat és factible. Amb la muntanya, com no pot parlar, nomès tenim aquesta possibilitat. La gent que ha sortit molt al món de la pedra i el glaç sol sentir aquesta conversa.
Espero donar més llum per compendre al personal que li agrada la modalitat de l’escalada en solitari. Són persones que valoren aquest darrer punt més que els altres o és que són uns penjats.
Cinquè. Per estar amb els amics.
¡Al loro colega! Tranqui tiu! Quin llarg més alucinant. Reunió. Daguti. Topi! Ja pots venir …. Moltes vegades tot són frases fetes i fins i tot incomprensibles. Una conversació tècnica potser. Altres vegades vora el foc abans de la sortida o en un vivac durant un dia de mal temps. Hom pot parlar amb el seu company o amic de temes més interessants fins i tot.
L’amistat que surt entre els homes, a mida que passa el temps, va consolidant-se i pot arribar a uns extrems insospitats: són moltes hores compartides. Moments bons i dolents junts. Tot, és clar, depèn dels individus implicats. Però en la majoria dels cassos passa això.
És curiós observar com els muntanyers tenen un denominador comú en els trets fonamentals del seu caràcter. Potser discrepin entre ells en temes com: estudis, religió, política, preferències, …. etc. però hi ha aquest anomenat denominador comú. És independent de les característiques pròpies de les persones determinades i uneix d’alguna manera els sers practicants d’aquest esport. Un exemple típic d’això el trobem en les situacions precàries: sempre trobem una mà amiga, en principi, desconeguda per nosaltres que ens ajudarà.
Recordo ara unes estrofes d’una poesia que vaig rebre d’un amic, en Joan Fort, i que resumeix aquest pensament, diu així ….
Els qui la corda els ha unit
les distàncies no els separen,
fa sempre amb ells el camí
la llum dels cims que pujaren,
car el seu etern destí
és superar el que lograren.
Ja és de dia. La nit s’acaba. Ens fan fora del bar. Pendrem un esmorzar a un lloc que el fan bó i econòmic per les butxaques malmeses. Farà bon dia. Si estiguès en un refugi seria hora de començar a caminar. Quan estiguem ben farts aquest cop anirem cap al llit a dormir. Un altre vegada serà. Hi ha temps per a tot !!!!!
NAMASTÉ !!!!!!!!
Text escrit en l’any 1985.