Si está cansado de los libros de autoayuda modernos el Dhammapada es una antigua fuente de sabiduría y una de las grandes obras de espiritualidad. La difusión del Budismo fue garantizada porque el Maestro indicó unas cuantas prácticas claras que prometían la eliminación del sufrimiento para siempre. Esta era claramente una idea revolucionaria y sigue siéndolo. La promesa de una vida sin dolor sigue teniendo un extraordinario atractivo. Buda tuvo éxito porque sus enseñanzas iban más allá de un tiempo y una cultura determinados ya que se refieren a la naturaleza esencial de la condición humana y de nuestra relación con el universo.
El libro simboliza perfectamente la eternidad y la accesibilidad. Son una serie de pensamientos inspirados. Se ha sugerido que mientras el Nuevo Testamento tiene la energía de un hombre joven que quiere transformar el mundo el Dhammapada tiene la sabiduría, la serenidad y la paciencia de un hombre mayor. Abarca temáticas tan intemporales como son el placer, la felicidad y el mal con un estilo directo y que no es académico.
Es nuestro deber librarnos del odio, de la enfermedad y de la inquietud. Esto no se debe hacer rechazando el mundo sino cultivando el amor, la sabiduría y la calma interior. El estado ideal es alimentarse de alegría que puede ser autogenerada. No tenemos que depender de los acontecimientos y de las condiciones del mundo para ser felices. Haciéndonos independientes nos hacemos capaces de ver que la ambición y la posesión son vias inferiores hacia la felicidad.
El sufrimiento surge de lo que queremos igual que el miedo. Deberíamos saber que los deseos fuertes tienen un precio. Si observamos la naturaleza transitoria del mundo y si aceptamos todo lo que nos viene podemos reducir el apego y en consecuencia también el miedo y la infidelidad.
La disciplina es una pieza clave.
La idea de dejar atrás la vida normal y convertirse en ermitaño a veces puede parecer muy atractiva. Pero afirma que refugiarse en la soledad es un signo de egocentrismo o de miedo. Es mejor confrontarnos con los desafíos del trabajo y de la vida familiar y es a través de ellos que podemos alcanzar la iluminación.
Las famosas cuatro verdades son centrales en el Budismo porque son las recetas para acabar con el sufrimiento:
Que la felicidad y el sufrimiento son estados condicionados.
Que tienen una causa.
Que tienen un final.
Que la manera de acabar con ellos es por medio de la práctica del octuplo sendero hacia el nirvana.
El óctuplo sendero implica:
Recta percepción.
Recto pensamiento.
Rectas palabras.
Recta acción.
Rectos medios de subsistencia.
Recto esfuerzo.
Recta atención.
Recta meditación.
Las afirmaciones del libro quizás más importantes podrían ser las siguientes:
«Porque el odio no es vencido por el odio: el odio es vencido por el amor. Esta es una ley eterna.»
«Domina la ira con la ausencia de ira, domina el mal con el bien. Vence al avaro siendo generoso. vence al mentiroso con la verdad».
«… el amor no es un sentimiento fácil para nadie, sea cual fuere el grado de madurez alcanzado. Su finalidad es convencer al lector de que todos sus intentos de amar están condenados al fracaso, a menos que procure, del modo más activo, desarrollar su personalidad total, en forma de alcanzar una orientación productiva; y de que la satisfacción en el amor individual no puede lograrse sin la capacidad de amar al prójimo, sin humildad, coraje, fe y disciplina. En una cultura en la cual esas cualidades son raras, también ha de ser rara la capacidad de amar. Quien no lo crea, que se pregunte a sí mismo a cuántas personas verdaderamente capaces de amar ha conocido.»
Fa poques hores que he conegut a una noia. Estem sentats els dos en un bar xerrant. Com sempre, jo me proposo retardar al màxim dir que practico l’alpinisme. Tambè com sempre, no puc aguantar més i acabo deixant anar el tema. Tot i això, ha estat un rècord; dos hores i un quart sense dir-ho: tot un èxit. Però ja hi som …
– I … no tens por?
– I … moriràs algun cop?
– Què hi trobes allí?
En fi. Les qüestions són conegudes. El que ja no és tan conegut són les respostes. Sense cap dubte, aquestes seràn diferents segons ens trobem a un o altre persona. I seràn diferents perquè és una cosa que cada muntanyer la porta dintre seu, un constitutiu del caràcter del subjecte, la seva manera de veure la vida i l’enfrontament amb el món real (la societat). Quelcom que es viu costa explicar-la amb paraules.
En els anys que fa que surto a la muntanya les meves respostes han tractat de respondre totes les preguntes possibles normalment utilitzant aquests cinc criteris bàsics.
Perquè vas a la muntanya?
Primer. Per una simple afició.
Aquest és molt evident. Hi ha gent que li agrada coleccionar segells, estudiar, xutar una pilota, dir tonteries a la televisió i …. com no !!!! caminar, esquiar i escalar muntanyes. Els fets vistos fredament són tots ben iguals. Inútils de cara a un hipotètic «rendiment». La muntanya sols és natural als massoquistes (des d’ara els anomenarè massoques). Ací només s’ha de copsar la relació utilitat-inutilitat. Enfront d’una persona que emplea el seu temps en una cosa que no és ben vista per la gent; quep, si volem acabar aviat la discussió, mencionar la paraula llibertad. Tothom fa el que vol perquè li agrada fer-ho. Cal apendre a respectar la llibertat de tots els altres si volem que sigui respectada la nostra.
Segon. Per un interès científic.
Fa uns quans anys sentiem noms de científics-muntanyers. Qui anava pels indrets alpins eren els intelectuals que cercaven dades experimentals que recolcesin les seves hipòtesis. Ara en veurem pocs o cap d’aquests. El camp no és tencat i encara serà sotmès a moltes persquises de nova gent. El problema, no radica en els practicants de l’alpinisme, correspon a una disciplina que s’anomena geografia, ara passa per uns mals moments, que no troba la identitat adeqüada entre les altres ciències que l’envolten i que tracten d’engolir-la.
Si mirem les revistes especialitzades, els grups que fan les seves primeres expedidions a terres llunyanes sempre li posen el títol d’expedició científico-alpina a …; i, és una llàstima que qüasi sempre, a la tornada, estigui oblidat el primer mot de «científica» (la raó és simple: una major oportunitat per aconseguir subvencions). O, encara pitjor, amb l’excusa d’anar a fer ciència es podrà fer muntanya a llocs poc usuals.
Tercer. Per combatre les depresions.
Això no sabrè explicar-ho bé. Es intentarà. Aviam com queda amb una comparació … Si jo miro la meva vida en retrospectiva per un cantó i la comparo amb la meva llista de sortides hi ha una coincidència extraordinària: en els moments que he tingut més problemes a nivell intelectual, no material, faig les ascensions de dificultats tècniques més altes. Segueixo amb el símil. Una persona que viu en una metròpoli, i no practiqui la muntanya o simplement no tingui una ilusió per res concret, té la sortida natural, davant el mateix cas, en el consum de drogues (per posar un exemple actual). La muntanya dona d’una forma sana resposta al problema de resoldre les preocupacions. Cal tenir cura en aquests casos que la ment no domina totalment al cos. No sóc el primer que diu …. «en l’alpinisme els errors es paguen amb la mort». No existeix la possibilitat d’ensopegar dos cops a la mateixa pedra malauradament.
Quart. Per dialogar amb la muntanya.
Me deia un amic que la seva segona casa era la muntanya. És cert. El plaer d’estar un dia, o més, sencers sense parlar i sentir el silenci de la Natura és una sensació indescriptible. Hom, quan es comunica pot servir-se de les paraules. Si escoltem les coses, moltes vegades, veurem que no expresen realment el que volem dir en realitat. La parla no és el mitjà més perfecte per a que s’entengui la gent. Això fa que tinguem que comunicar-nos d’altres maneres. Una d’elles és amb el pensament. Entre les persones que existeix una verdadera amistat és factible. Amb la muntanya, com no pot parlar, nomès tenim aquesta possibilitat. La gent que ha sortit molt al món de la pedra i el glaç sol sentir aquesta conversa.
Espero donar més llum per compendre al personal que li agrada la modalitat de l’escalada en solitari. Són persones que valoren aquest darrer punt més que els altres o és que són uns penjats.
Cinquè. Per estar amb els amics.
¡Al loro colega! Tranqui tiu! Quin llarg més alucinant. Reunió. Daguti. Topi! Ja pots venir …. Moltes vegades tot són frases fetes i fins i tot incomprensibles. Una conversació tècnica potser. Altres vegades vora el foc abans de la sortida o en un vivac durant un dia de mal temps. Hom pot parlar amb el seu company o amic de temes més interessants fins i tot.
L’amistat que surt entre els homes, a mida que passa el temps, va consolidant-se i pot arribar a uns extrems insospitats: són moltes hores compartides. Moments bons i dolents junts. Tot, és clar, depèn dels individus implicats. Però en la majoria dels cassos passa això.
És curiós observar com els muntanyers tenen un denominador comú en els trets fonamentals del seu caràcter. Potser discrepin entre ells en temes com: estudis, religió, política, preferències, …. etc. però hi ha aquest anomenat denominador comú. És independent de les característiques pròpies de les persones determinades i uneix d’alguna manera els sers practicants d’aquest esport. Un exemple típic d’això el trobem en les situacions precàries: sempre trobem una mà amiga, en principi, desconeguda per nosaltres que ens ajudarà.
Recordo ara unes estrofes d’una poesia que vaig rebre d’un amic, en Joan Fort, i que resumeix aquest pensament, diu així ….
Els qui la corda els ha unit
les distàncies no els separen,
fa sempre amb ells el camí
la llum dels cims que pujaren,
car el seu etern destí
és superar el que lograren.
Ja és de dia. La nit s’acaba. Ens fan fora del bar. Pendrem un esmorzar a un lloc que el fan bó i econòmic per les butxaques malmeses. Farà bon dia. Si estiguès en un refugi seria hora de començar a caminar. Quan estiguem ben farts aquest cop anirem cap al llit a dormir. Un altre vegada serà. Hi ha temps per a tot !!!!!
Si está cansado de los libros de autoayuda modernos el Dhammapada es una antigua fuente de sabiduría y una de las grandes obras de espiritualidad. La difusión del Budismo fue garantizada porque el Maestro indicó unas cuantas prácticas claras que prometían la eliminación del sufrimiento para siempre. Esta era claramente una idea revolucionaria y sigue siéndolo. La promesa de una vida sin dolor sigue teniendo un extraordinario atractivo. Buda tuvo éxito porque sus enseñanzas iban más allá de un tiempo y una cultura determinados ya que se refieren a la naturaleza esencial de la condición humana y de nuestra relación con el universo.
Que la felicidad y el sufrimiento son estados condicionados.
