Blog de Miquel J. Pavón Besalú

Desvaríos escritos en cualquier hora intempestiva de la noche

Etiqueta: mil (Página 1 de 2)

Mont Blanc de Cheilon (3869 m)

 La verdad es que casi todo el mundo que se precie de saberse un poco las montañas de los Alpes ha oído hablar mucho del Mont Blanc y sabe, si se es algo más docto en la materia, que existen otros Mont Blancs como el de Tacul como el de Courmayeur pero estoy casi seguro que se desconoce este cuarto Mont Blanc. Ni más ni menos que el Mont Blanc de Cheilon. Un tres mil que tiene tanto de largo como el camino que hay que hacer para llegar a su cumbre. Yo lo descubrí mirando mapas, uno de mis hobbys, y me dije que debía intentarlo sólo por el simple hecho de llamarse Mont Blanc. Lo que no supe apreciar es que el caminito hasta su cumbre se las trae y realicé un grave error de cálculo en el cómputo de los tiempos y me venció la primera batalla. Creo, a juzgar por su esbeltez, que no va a ser la única vez que lo intentaré … ¿o sí? Ved las fotos y me contestareis … ¡Ah! se me olvidaba para el que lo quiera buscar está en La Grande Dixence y más concretamente en la val des Dix, o sea, en Suiza.


© Miquel J. Pavón i Besalú. Año 2.002.

Experiencia al borde de la muerte

Tras el ascenso por la vertiente del Rupal en el Nanga Parbat – con un desnivel de cuatro mil quinientos metros, la pared de roca y hielo más alta de la Tierra – un vivac en la zona de la muerte sin ningún abrigo y la obligación insoslayable de tener que descender con mi hermano afectado de mal de altura por la para nosotros desconocida vertiente de Diamir, supe que aquello era nuestro fin. Sin embargo, al principio me resistí a admitir que teníamos que morir, y fuimos descendiendo metro a metro, buscando continuamente una “última salida”. Mucho más abajo, entre los seracs del extremo superior del espolón de Mummery y en plena fase de ira y rebelión -“Por qué tiene que pillarnos aquí y ahora”-, encontré un medio de escurrirnos entre los bloques de hielo tan altos como campanarios. Después, cuando mi hermano disminuyó de nuevo su ritmo y el terreno se hizo más imprevisible y peligroso, busqué desesperado, subiendo y bajando una y otra vez, una posibilidad de seguir, sólo para retrasar el fracaso final unas cuantas horas más. “Si todavía conseguimos pasar por ahí estoy dispuesto a morir”.
Caí en una profunda depresión después de que mi hermano quedara sepultado por un alud al pie de la pared. Me separé  psicológicamente de él y, poco a poco, también de mis camaradas de expedición. Por último me separé de mi madre. Finalmente, bajando como en trance por la cabecera del valle de Diamir – descalzo y sin haber comido nada desde hacía cinco días, y habiendo caído sin conocimiento al menos una vez – sentí como si se me quitara un peso de encima, sin miedo. Todo me daba igual. Tenía que morir y me dispuse a entregarme a mi destino.
Horas después, echado bajo un árbol en los pastos de montaña de Nagaton y rodeado de campesinos y pastores, me sumí de nuevo en la depresión. Pero los estados de ánimo que había experimentado antes ya no volvieron. Esta experiencia en el Nanga Parbat me hizo ver claro que el miedo a la muerte disminuye cuando más te acercas a ella. Para ello se requiere en todo caso una absoluta conformidad con el fin inevitable.
Ahí ya no existía el miedo ante la interrogación del paso a lo desconocido, ninguna duda, sólo la realidad de la muerte que había pasado a pertenecerme.
Desde que experimenté aquella vivencia la muerte tiene un nuevo significado para mí. Anteriormente no la había aceptado, pero a partir de ese momento la tuve muy presente sin sentirme agobiado por ello.
Todas las promesas de consuelo imaginables, extraídas de mis clases de religión cristiana, no pudieron liberarme del miedo a la muerte, sólo lo hizo aquella resignación al propio final. En este proceso no me pregunté ni por un momento si la muerte sería el final, o bien el comienzo de una nueva dimensión vital. Sentí la muerte como algo perteneciente a mi vida, y comprendí que ella y yo formábamos la unidad y la nada.
Reinhold MESSNER en “La zona de la muerte: terreno fronterizo”. 

Después del panching hacemos rafting (segunda parte)

13 de agosto del 2008.
Nuestros vikingos han disfrutado de unos días felices hasta que un día se oye gritar al vigía ….
rafting por el río Ésera
Capitán, capitán, que nos atacan los indios !!!!!!!!
¿Quéeeeeeee? ¿Cómo es posible? Dime rápido ….. ¿cuántos son? …….
Capitán son tres mil dos.

rafting por el río Ésera

Como …. como …. como que son tres mil dos !!!!!! ¿Cómo los has contado?

rafting por el río Ésera

Muy sencillo capitán …. porque hay dos delante y unos tres mil atrás !!!!!

rafting por el río Ésera

Vigíaaaaaa ….. y ¿vienen en son de paz o en son de guerra?

rafting por el río Ésera

Capitán …. me parece que vienen en son de cachondeo porque vienen todos muy pintados …..

rafting por el río Ésera

Tripulación !!!!! Todos a los botes !!!!!

rafting por el río Ésera

Y se quedaron sin mermelada …..

rafting por el río Ésera

Tripulación !!!!!!!

rafting por el río Ésera

Hay que defenderse como seaaaaaa !!!!! Disparen a discreción !!!!!!

rafting por el río Ésera

Y el señor discreción murió acribillado a tiros …….

rafting por el río Ésera

Contramaestre !!!!!!

rafting por el río Ésera

Estamos perdiendo la batalla ….. será mejor negociar ….. ¿Dónde está el gran jefe indio?

rafting por el río Ésera

Capitán el gran jefe indio está haciendo el indio en gran cascada …..

rafting por el río Ésera

¿Por qué está en gran cascada, contramaestre?

rafting por el río Ésera

Pues porque unos cascan por aquí …..

rafting por el río Ésera

Y otros cascan por allá …..

rafting por el río Ésera

rafting por el río Ésera

rafting por el río Ésera

rafting por el río Ésera

Tripulación !!!!! No hay nada que hacer ….. estamos perdiendo la batalla sin remedio !!!!!

rafting por el río Ésera

Tendremos que seguir andando …..

rafting por el río Ésera

Y como andando no se sabía el camino …. se perdieron ……

rafting por el río Ésera

Y colorín colorado esta segunda crónica también se ha acabado …… ;-(
Aunque si os habeis quedado con más ganas …. siempre podeis ver, si no las habeis visto, la primera parte y la tercera parte !!!!
© Miquel J. Pavón i Besalú. Año 2.008.

Al Marroc amb quatre passos

CRÓNICA D’UN VIATGE PELS EXTREMS D’UNS CONTINENTS
(14 d’abril a 1 de maig de 1984)

Estret de Gibraltar

PRIMER PAS
 
Era tanta la falera
d’anar a l’Atlas marroquí
que tot era anomenar-lo
i de galtes enrogir.
 
Tant en fer l’Embardissada
com pujant fins el Cadí
teníem la pensa fixa
en l’Estret i el seu camí.
 
Però uns dubtes ens voltaven:
Passarem de continent?
Els penals que no arribaven,
els noms que no concordaven
l’allunyaven lentament.
 
Calgué que el dia arribés;
que passéssim moltes vinyes,
ametllers i tarongers,
hortes, vegues, camps, campinyes;
 
palmerars, jardins, l’Alhambra,
la Costa dels Gratasols,
una platja feta cambra,
la Línea dels Sibemols.
 
SEGON PAS
 
Passar l’Estret costà una llarga espera,
recerques folles de bosses introbables,
despertars súbits per la Guàrdia Civil,
i un hora i mitja de ser damunt les aigües.
 

rentar plats

A l’altra costat, els carrers de Ceuta,
un port i uns quarters en terreny de moros,
i moros que passen, a peu, la frontera,
carregats de mobles, de fruita o de roba.
 
Minuts burocràtics. Signar alguns papers.
Donar una propina; passar la barrera.
Moments de trifulca dins uns caps escèptics
que per fi respiren a fons i tranquils.
 
Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes,
muntant bicicletes o inquibits al bus,
camions brunzents i cotxes francesos,
els geeps de l’exèrcit vigilant l’abús.
 
Passem Tetuán. El captard arriba.
Els petits ramats van a joc amb pena:
és tan bona l’herba que banya l’Atlàntic!
Arriba la nit. La lluna pleneja.
 
Quan el jorn clareja, sortim de la tenda,
travessem la platja per l’aigua solcada,
i rentem els plats en aigua d’Atlàntic
cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.
 
Carretera i manta, ja som a Asilah.
Aquí tot és bo, barat i agradable
si hem de fer cas a l’entès de torn,
que sap idiomes i coses d’Espanya.
 
Passem aiguamolls, ruïnes romanes,
campaments de nómades i ciutats deixades
pintades de blanc per semblar més netes
i amb brillants mesquites talment copiades.
 
Un tros d’autopista fins a Casablanca,
i rectes molt llargues amb arcés pels ases,
marjades de cactus i pous per treure aigua.
Mines de fosfats. El tren de la tarda.
 
Per fi Marraqueix, la perla de l’Atlas.
Amb conxa galana d’erectes palmeres.
Un xic més enllà, una font de fama
on carreguen l’aigua damunt de someres.
 
El riu s’encaixona entre plecs juràssics.
Els pobles el vetllen des d’altes terrasses
amb cases d’adob, palets i pissarra.
Dormim vora l’aigua, en plana boscada.
 
S’aixeca el tercer dia de còrrer pel Marroc
clar i nítid de cel, rumorosa l’aigua.
Un nen tot castís la travessa a gual
i ens demana un dírham’s com han fet tants d’altres.
 

Imil

Els altres s’ho miren i ens deuen dir tacos.
Un xic més enllà la brigada d’obres
i la llarga pista que va fins Imil
vorejant terrasses regades a estones.
 
La plaça del poble és plena de cotxes
vinguts de molt lluny amb el mateix fi.
La gent del país ens reb amb ofertes,
els fa gràcia el cava i el tabac d’ací.
 
El que tots volem és un animal
per dur la jalàndria, les botes i el gas.
Un cop carregat emprenem camí,
travessant el poble, vergers i canals.
 
En Josep té feina a seguir la bèstia
i a fer alguna foto si el pas li ho permet.
Els altres pugem amb allò que ens toca,
la nostra motxilla i al cap un barret.
 
Creuem caravanes de gent forastera
i gent del país que baixa cantant
carregada amb feixos de mata espinuda
i un ‘bon jour’ simpàtic tot temps entonant.
 

Imil
Imil
Imil

El verd de les planes va deixant el lloc
als rocs despullats de tot vegetal.
Un corral d’altura i un eremitori
són els últims nuclis de clar habitatge.
 
Desprès venen coves de sopluig precari
i el modern refugi que el Mohamed guarda,
passats els tres mil i arran de la neu,
a sota d’uns cims que tothom esguarda.
 
Li caiem simpàtics i ens deixa el de sota,
que és on dorm el ‘jefe’ quan ve a visitar-lo.
El quid de la cosa rau en els Ducados,
en tractar-lo bé i saber raspallar-lo.
 
Els dos primers dies fem dues sortides
i uns quans quatre mils logrem assolir.
Desprès ve el mal temps, un vent de pronòstic
i pesades boires ens fan desistir.
 

Jbel Tubqal
Jbel Tubqal

Més vénen els bascos i alegren la festa,
parlen de mil coses que a tots ens afecten.
El bo del Maderas hi posa la salsa
i treu un formatge d’aquell que t’hi entestes.

canal Timesguida
Clochetons
Akioud

Quan torna el bon temps tornem a fer cims,
amb cels molt més nítids i llargs horitzons.
I al baixar trobem un paper de wàter
amb un llarg missatge dels companys de sons.

Akioud
Akioud
refugi Neltter

TERCER PAS
 
Llegim al registre: ‘Pasad de Ketama’.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.
 
Aprenem els límits del poble berber
i fòrmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.
 
Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brugit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.
 
Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d’amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.
 
Correm la Medina del gran Marraqueix.
Veiem com treballen l’aram i el setí,
la llana i l’espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.
 
Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l’Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.
 

Atlas
Atlas

Muntanyes pelades, poblades de cards.
Estrats successius despullats del tot.
Llits de riu aixuts carregats de còdols.
Si es veu una cabra ja sembla que és molt.
 
L’Wäd Dra porta aigua i alimenta oasis
amb quatre palmeres i desmais retorts.
El gra ja és a l’era i ros el rostoll.
No es veu un bri d’herba que brolli d’enlloc.
 
Planúries inmenses sens res que hi habiti.
Uns quans dromedaris escapçant uns brots.
Unes tendes nòmades amb ramats de cabres.
Més al nord comença el retorn del bosc.
 
És l’Atlas mitjà. El verd altra volta.
Uns cedres altíssims i uns pins de gran port.
Al bac creixen roures i alzines pertot.
Hi acut el turisme que aprecia l’ombra.
 

sombra
carretera
Fez

I arribem a Fès. Per dins, no tan blanc.
El riu que el travessa fa un pèl de podor.
La gent és pesada, no et deixa un moment.
– ‘Sols vull que m’ensenyis a dir quatre mots’.
 
Abans no arribem a passar l’Estret
ens cal passar el Rif -la persecució-
uns sots de pronòstic i boires espesses,
i encara fer nit allà on es fa fosc.
 
QUART PAS
 
Altra volta a la Península.
El paisatge no canvia,
mes la gent fa un altra cara
i el vi et fa companyia.
 

Cordoba

Pobles blancs, braus que pasturen,
no més ases pels carrers,
tot olora a primavera
entre creus, valls i vergers.
 
A la Còrdova nostrada
tot és festa i veure vi.
Cada creu es veu voltada
de flors i gent animada
que balla i canta sense fi.
 
Es balla ‘por sevillanas”;
cadascú mostra el seu art.
Mentrestant en el Varsobia
els tecnos i la ‘new wave’
s’estilen un món a part.
 
Ens costa d’acomiadar
una terra amb tant d’encant,
tanta vida i tant de vi,
i algun que altre interrogant.
 
Però s’acaba el passeig
pels dominis de l’Islam,
pel Magreb -llunyà- que un dia
progectà més llum que un llam.
 
Versos trets del llibre titulat POEMES DE TERRA ENLLÀ. 16 de juny del 1984.
 
© Joan Fort i Olivella. Año 2.005.

Pedraforca

Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairar la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.
 
Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
se’ls torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.
 
La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels qui la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar …
 
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.

Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit

L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.
 
Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.
 
El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intrincats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims adictes
al règim petri dels pics més bandarres.
 
El sol escalfa allò que el vent no toca
-que ja és ben poc aquí dalt on fem vida-.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.
 
16 d’octubre del 1983
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.

Página 1 de 2

2017 - Miquel Pavón