Todas las salidas a la montaña tienen precedentes. Aunque, muchas de las veces, es en el interior de cada alpinista. Un deseo, una cuenta pendiente, un desafío, … Esta, como no, también lo tiene. Describirlo todo sería necesario remontarse a las completas biografías de un grupo amplio de amigos que se despiden y reencuentran en el tiempo y en el espacio. Muchas veces por una afición común: la montaña. ¡Qué complicado se muestra el destino! ¡Qué fácil puede uno burlarse de él!
Para poner un hito empezaremos en el salón de actos del Centre Excursionista de Catalunya a las ocho de la tarde de un jueves 16 de diciembre de 1.982. El primer día de las vacaciones de Navidad. Estoy viendo una proyección de diapositivas del CADE titulada «Trilogía glacial» y dirijida por el presidente actual del grupo Joan Quintana. A la salida ya había concretado con Robert que nos veríamos para concretar algo. Robert llegará un poco tarde puesto que tenía una conferencia antes.
– «¡Cómo se pasan estos tipos!», me dijo justo al verme una vez hubo acabado la sesión.
– «¡Hombre! Hay cosas que sí me vería capaz de hacerlas. Pero hay otras en las que no creo que me vean nunca», le contesté.
Es como un deseo frustrado. Querer y no poder. Un no poder por no saber. Un no saber por no encontrar dónde se aprende de un modo razonable. Y una cadena semejante a la esbozada, en el caso de que tuviera posibilidad de acabar nos llevaría al lugar preciso. Nos indicaría el motivo real de lo que sucede y la forma de solucionarlo al ponerle pies a la cosa.
Ante unos pósters de la expedición catalana al Everest-82 concretamos que el martes 21 le pasaba a recoger por Barcelona a las 7 de la mañana. Plan: ir a dormir ese día al refugi Ventosa i Calvell para que al día siguiente a primera hora pudiésemos intentar la Punta Alta, regresar al refugio, recoger e ir a hacer un vivac a la Pleta del riu Malo. El jueves 23 intentar el Besiberri central y llegar a dormir al refugio vivac. Así, el 24 llegaríamos a cenar a casa.
Esto no acaba aquí. El miércoles ya había quedado con Eduardo para vernos el viernes a la una. Dicho y hecho. Con una sola cerveza por delante ya está concretado el fin de semana. Esa tarde habría que ir a comprar lo imprescindible y al día siguiente a las 5.30 de la mañana, horas antes de que se levanten de la cama los semáforos, nos encontraremos para salir. El plan es de locos. Estamos locos. Hay que comprar en Lleida a primera hora una cuerda. Al mediodía deberíamos estar en Benasque para poder intentar al día siguiente el couloir Arlaud al Posets. Ahora que lo escribo tiemblo de miedo. Bueno, me voy a comprar un par de clavijas para el hielo. Hasta luego.
El plan se fue al traste con una nevada que no nos permitió llegar a Benasque a pesar de intentarlo por dos veces en el mismo día. Nos tuvimos que conformar con comernos un bocadillo en el pueblo de Campo mientras la benemérita está plantada en medio de la Nacional impidiendo el paso a todo coche que no lleve las cadenas puestas …
«¿Forcanada, hermosa novia mía, por qué brillas tan serena y radiante a la luz de la mañana? Pareces más bella que nunca. ¿Te has reconciliado con tu seductor, y le sonríes mirándole?»
Alfred TONELLÉ
Ya hace muchos años que conozco esta cita. Pasa el tiempo …. la veo tan actual como siempre ….
Hace mucho tiempo me comentó una chica que mi problema está en que mi amor a la montaña ciega la posibilidad de cualquier otro amor. No estaba, ni está, en lo cierto …. Otra cosa es que sea exigente. Eso sí es cierto. Acabo de leer en un libro, hace unas horas, que el 95% de la población vive inmersa en la negatividad. A mí sólo me interesan las personas optimistas !!!!! Así que parece que lo tengo ya dícifil por lo que dicen las estadísticas …..
No sé ni cuándo, ni dónde, ni cómo encontraré mi amor ….. pero de algo estoy bien seguro ….. y es que sé que lo encontraré y más pronto de lo que me creo ……
Fa poques hores que he conegut a una noia. Estem sentats els dos en un bar xerrant. Com sempre, jo me proposo retardar al màxim dir que practico l’alpinisme. Tambè com sempre, no puc aguantar més i acabo deixant anar el tema. Tot i això, ha estat un rècord; dos hores i un quart sense dir-ho: tot un èxit. Però ja hi som …
– I … no tens por?
– I … moriràs algun cop?
– Què hi trobes allí?
En fi. Les qüestions són conegudes. El que ja no és tan conegut són les respostes. Sense cap dubte, aquestes seràn diferents segons ens trobem a un o altre persona. I seràn diferents perquè és una cosa que cada muntanyer la porta dintre seu, un constitutiu del caràcter del subjecte, la seva manera de veure la vida i l’enfrontament amb el món real (la societat). Quelcom que es viu costa explicar-la amb paraules.
En els anys que fa que surto a la muntanya les meves respostes han tractat de respondre totes les preguntes possibles normalment utilitzant aquests cinc criteris bàsics.
Perquè vas a la muntanya?
Primer. Per una simple afició.
Aquest és molt evident. Hi ha gent que li agrada coleccionar segells, estudiar, xutar una pilota, dir tonteries a la televisió i …. com no !!!! caminar, esquiar i escalar muntanyes. Els fets vistos fredament són tots ben iguals. Inútils de cara a un hipotètic «rendiment». La muntanya sols és natural als massoquistes (des d’ara els anomenarè massoques). Ací només s’ha de copsar la relació utilitat-inutilitat. Enfront d’una persona que emplea el seu temps en una cosa que no és ben vista per la gent; quep, si volem acabar aviat la discussió, mencionar la paraula llibertad. Tothom fa el que vol perquè li agrada fer-ho. Cal apendre a respectar la llibertat de tots els altres si volem que sigui respectada la nostra.
Segon. Per un interès científic.
Fa uns quans anys sentiem noms de científics-muntanyers. Qui anava pels indrets alpins eren els intelectuals que cercaven dades experimentals que recolcesin les seves hipòtesis. Ara en veurem pocs o cap d’aquests. El camp no és tencat i encara serà sotmès a moltes persquises de nova gent. El problema, no radica en els practicants de l’alpinisme, correspon a una disciplina que s’anomena geografia, ara passa per uns mals moments, que no troba la identitat adeqüada entre les altres ciències que l’envolten i que tracten d’engolir-la.
Si mirem les revistes especialitzades, els grups que fan les seves primeres expedidions a terres llunyanes sempre li posen el títol d’expedició científico-alpina a …; i, és una llàstima que qüasi sempre, a la tornada, estigui oblidat el primer mot de «científica» (la raó és simple: una major oportunitat per aconseguir subvencions). O, encara pitjor, amb l’excusa d’anar a fer ciència es podrà fer muntanya a llocs poc usuals.
Tercer. Per combatre les depresions.
Això no sabrè explicar-ho bé. Es intentarà. Aviam com queda amb una comparació … Si jo miro la meva vida en retrospectiva per un cantó i la comparo amb la meva llista de sortides hi ha una coincidència extraordinària: en els moments que he tingut més problemes a nivell intelectual, no material, faig les ascensions de dificultats tècniques més altes. Segueixo amb el símil. Una persona que viu en una metròpoli, i no practiqui la muntanya o simplement no tingui una ilusió per res concret, té la sortida natural, davant el mateix cas, en el consum de drogues (per posar un exemple actual). La muntanya dona d’una forma sana resposta al problema de resoldre les preocupacions. Cal tenir cura en aquests casos que la ment no domina totalment al cos. No sóc el primer que diu …. «en l’alpinisme els errors es paguen amb la mort». No existeix la possibilitat d’ensopegar dos cops a la mateixa pedra malauradament.
Quart. Per dialogar amb la muntanya.
Me deia un amic que la seva segona casa era la muntanya. És cert. El plaer d’estar un dia, o més, sencers sense parlar i sentir el silenci de la Natura és una sensació indescriptible. Hom, quan es comunica pot servir-se de les paraules. Si escoltem les coses, moltes vegades, veurem que no expresen realment el que volem dir en realitat. La parla no és el mitjà més perfecte per a que s’entengui la gent. Això fa que tinguem que comunicar-nos d’altres maneres. Una d’elles és amb el pensament. Entre les persones que existeix una verdadera amistat és factible. Amb la muntanya, com no pot parlar, nomès tenim aquesta possibilitat. La gent que ha sortit molt al món de la pedra i el glaç sol sentir aquesta conversa.
Espero donar més llum per compendre al personal que li agrada la modalitat de l’escalada en solitari. Són persones que valoren aquest darrer punt més que els altres o és que són uns penjats.
Cinquè. Per estar amb els amics.
¡Al loro colega! Tranqui tiu! Quin llarg més alucinant. Reunió. Daguti. Topi! Ja pots venir …. Moltes vegades tot són frases fetes i fins i tot incomprensibles. Una conversació tècnica potser. Altres vegades vora el foc abans de la sortida o en un vivac durant un dia de mal temps. Hom pot parlar amb el seu company o amic de temes més interessants fins i tot.
L’amistat que surt entre els homes, a mida que passa el temps, va consolidant-se i pot arribar a uns extrems insospitats: són moltes hores compartides. Moments bons i dolents junts. Tot, és clar, depèn dels individus implicats. Però en la majoria dels cassos passa això.
És curiós observar com els muntanyers tenen un denominador comú en els trets fonamentals del seu caràcter. Potser discrepin entre ells en temes com: estudis, religió, política, preferències, …. etc. però hi ha aquest anomenat denominador comú. És independent de les característiques pròpies de les persones determinades i uneix d’alguna manera els sers practicants d’aquest esport. Un exemple típic d’això el trobem en les situacions precàries: sempre trobem una mà amiga, en principi, desconeguda per nosaltres que ens ajudarà.
Recordo ara unes estrofes d’una poesia que vaig rebre d’un amic, en Joan Fort, i que resumeix aquest pensament, diu així ….
Els qui la corda els ha unit
les distàncies no els separen,
fa sempre amb ells el camí
la llum dels cims que pujaren,
car el seu etern destí
és superar el que lograren.
Ja és de dia. La nit s’acaba. Ens fan fora del bar. Pendrem un esmorzar a un lloc que el fan bó i econòmic per les butxaques malmeses. Farà bon dia. Si estiguès en un refugi seria hora de començar a caminar. Quan estiguem ben farts aquest cop anirem cap al llit a dormir. Un altre vegada serà. Hi ha temps per a tot !!!!!
Todas las salidas a la montaña tienen precedentes. Aunque, muchas de las veces, es en el interior de cada alpinista. Un deseo, una cuenta pendiente, un desafío, … Esta, como no, también lo tiene. Describirlo todo sería necesario remontarse a las completas biografías de un grupo amplio de amigos que se despiden y reencuentran en el tiempo y en el espacio. Muchas veces por una afición común: la montaña. ¡Qué complicado se muestra el destino! ¡Qué fácil puede uno burlarse de él!
